- Si voleu que us parlem amb franquesa, l’oferiment de fer el pregó ens va agafar per sorpresa. Primer vam pensar: - I ara, què hem fet? Més tard: -I no ho podria fer algú altre? Al cap i a la fi sempre hem estat cultureta de segona divisió. Vam continuar rumiant fins a arribar a la conclusió que, què carai, per una vegada que ens ho demanen! No tornarà a presentar-se una altra oportunitat així i, mal ens està dir-ho, ens fa certa il·lusió, no, no ens fa molta il·lusió!
Dies després vam pensar què li agradaria a la gent que, com vosaltres avui, esteu aquí a la plaça. I ho intuïm: rapidesa i concreció. Hem intentat consensuar un text amb el grup, feina feixuga, per no dir impossible, en un col·lectiu on tants pensaments i sentiments hi tenen cabuda.
Una cosa sí tenim clara, i és que per una vegada disposem de la possibilitat de dir, des d’aquest balcó, el que ens vingui de gust, sense estar-nos de res. Gran responsabilitat.
- Doncs, endavant! I que ningú se n’hagi de penedir!
Per començar, direm que no es agrada ni el peix ni la verdura, mira, una mania com una altra. Hi ha gent a qui no li agraden els polítics, i ja veieu, dia sí, i l’altre també.
- I la gent que no els agraden els polítics, què fan?
- Mengen peix. Santa paciència.
Volem, també, fer una declaració de principis: nosaltres som monàrquics. Ep!, de la branca “carlemanyista”. Sí, ho som i ho serem. Prous problemes hem tingut, contradiccions de tipus ètic, per part d’alguns dels portadors dels gegants, doncs s’han declarat republicans tot portant i suportant el rei Carlemany. Afortunadament, al final tot s’ha resolt. Els hem convençut que hi tenen les seves gratificacions. Des de sota les faldilles estant –íntimament- se senten els reis del món.
Sabem que sense nosaltres no són res, ninots de cartró pedra que fem ballar al so que toca. De fet, durant la setmana els confinem al fons del magatzem, al costat dels capgrossos i els sacs dels paperets.
- Potser seria més escaient per un pregó de Fires parlar de records, d’olors, de sensacions, de núvols de sucre de cotó fluix, de pomes vermelles caramel·litzades, d’ametlles garrapinyades, de la Devesa, de Sant Narcís...
Però el que de debò ens ve de gust és explicar-vos què és la Fal·lera. Mireu, som un conglomerat de gent amb una base estable des dels seus inicis, ara fa just deu anys, i una altra part de gent que va, que ve, que torna, de pares que porten els seus fills, de fills que porten els seus pares. Som un grup on hi ha negres, blancs, marrons, a ratlles, a “topos”, arracades, pírcings, adults, joves, nens. No som una colla ni tradicional ni tradicionalista, i no ho volem ser. Els nostres avis tenien unes tradicions, els nostres pares unes altres i nosaltres tenim les nostres. La tradició és una cosa viva i, com tota cosa viva, evoluciona, es transforma i canvia ininterrompudament. Una tradició impermeable als canvis, momificada, és una tradició morta i, tard o d’hora, comença a fer pudor.
- Ens diem FAL·LERA GIRONINA.
FAL·LERA de ganes de fer coses, d’engrescar a la gent amb nous projectes.
I GIRONINA perquè ens sentim i som gironins, gironins de Girona, gironins de Celrà, gironins de Salt, de Cassà, del Senegal, de Mali i, fins i tot, en podríem tenir algun de Madrid.
Una cosa hem après: per ser gironí no cal anar a fer el petó al cul de la lleona. Ser gironí no s’ensenya: es respira, es mama, se sent.
Ja veieu, la Fal·lera no serveix per fer grans pregons. Som gironins, què hi farem!, ni millors ni pitjors. Però fora bo que la gent que no coneix els gironins, que ens critica, tergiversa, calumnia i oprimeix, tingui una cosa molt clara: facin el que facin, nosaltres continuarem fent ballar els gegants, caçant els bolets i que ningú gosi tocar-nos ni el xuixo ni la botifarra dolça!
BONES FIRES A TOTHOM!
Dies després vam pensar què li agradaria a la gent que, com vosaltres avui, esteu aquí a la plaça. I ho intuïm: rapidesa i concreció. Hem intentat consensuar un text amb el grup, feina feixuga, per no dir impossible, en un col·lectiu on tants pensaments i sentiments hi tenen cabuda.
Una cosa sí tenim clara, i és que per una vegada disposem de la possibilitat de dir, des d’aquest balcó, el que ens vingui de gust, sense estar-nos de res. Gran responsabilitat.
- Doncs, endavant! I que ningú se n’hagi de penedir!
Per començar, direm que no es agrada ni el peix ni la verdura, mira, una mania com una altra. Hi ha gent a qui no li agraden els polítics, i ja veieu, dia sí, i l’altre també.
- I la gent que no els agraden els polítics, què fan?
- Mengen peix. Santa paciència.
Volem, també, fer una declaració de principis: nosaltres som monàrquics. Ep!, de la branca “carlemanyista”. Sí, ho som i ho serem. Prous problemes hem tingut, contradiccions de tipus ètic, per part d’alguns dels portadors dels gegants, doncs s’han declarat republicans tot portant i suportant el rei Carlemany. Afortunadament, al final tot s’ha resolt. Els hem convençut que hi tenen les seves gratificacions. Des de sota les faldilles estant –íntimament- se senten els reis del món.
Sabem que sense nosaltres no són res, ninots de cartró pedra que fem ballar al so que toca. De fet, durant la setmana els confinem al fons del magatzem, al costat dels capgrossos i els sacs dels paperets.
- Potser seria més escaient per un pregó de Fires parlar de records, d’olors, de sensacions, de núvols de sucre de cotó fluix, de pomes vermelles caramel·litzades, d’ametlles garrapinyades, de la Devesa, de Sant Narcís...
Però el que de debò ens ve de gust és explicar-vos què és la Fal·lera. Mireu, som un conglomerat de gent amb una base estable des dels seus inicis, ara fa just deu anys, i una altra part de gent que va, que ve, que torna, de pares que porten els seus fills, de fills que porten els seus pares. Som un grup on hi ha negres, blancs, marrons, a ratlles, a “topos”, arracades, pírcings, adults, joves, nens. No som una colla ni tradicional ni tradicionalista, i no ho volem ser. Els nostres avis tenien unes tradicions, els nostres pares unes altres i nosaltres tenim les nostres. La tradició és una cosa viva i, com tota cosa viva, evoluciona, es transforma i canvia ininterrompudament. Una tradició impermeable als canvis, momificada, és una tradició morta i, tard o d’hora, comença a fer pudor.
- Ens diem FAL·LERA GIRONINA.
FAL·LERA de ganes de fer coses, d’engrescar a la gent amb nous projectes.
I GIRONINA perquè ens sentim i som gironins, gironins de Girona, gironins de Celrà, gironins de Salt, de Cassà, del Senegal, de Mali i, fins i tot, en podríem tenir algun de Madrid.
Una cosa hem après: per ser gironí no cal anar a fer el petó al cul de la lleona. Ser gironí no s’ensenya: es respira, es mama, se sent.
Ja veieu, la Fal·lera no serveix per fer grans pregons. Som gironins, què hi farem!, ni millors ni pitjors. Però fora bo que la gent que no coneix els gironins, que ens critica, tergiversa, calumnia i oprimeix, tingui una cosa molt clara: facin el que facin, nosaltres continuarem fent ballar els gegants, caçant els bolets i que ningú gosi tocar-nos ni el xuixo ni la botifarra dolça!
BONES FIRES A TOTHOM!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada