La recepta d’una cercavila és complexa. Els ingredients inclouen els membres diversos d’una colla gegantera; els estris inclouen un espai d’assajos i temps de fer-los, música i coreografia; la preparació inclou assajos, específics de la Fal·lera Gironina, assajos separats i junts dels geganters, portadors dels capgrossos, bastoners i músics. A més a més de tot això, m'he adonat que durant una cercavila també hi ha un ingredient que és invisible a la majoria del públic: l’atenció.
Els membres de la colla gironina sempre tenen cura dels arreus dels gegants. Per exemple, un dia, durant una cercavila, em va sorprendre quan de sobte, alguns músics van separar-se del grup. Estaven buscant una peça petita que havia caigut de la corona d’en Carlemany. Un dels grallers va seguir la bola daurada rebotada fins al pati d’una casa. Durant la següent pausa entre cançons, un geganter va reemplaçar-la a dalt de la corona.
Alguns geganters, alguns altres membres o alguns amics de la colla acompanyen els gegants desfilats. Normalment, a cada costat dels gegants hi ha una persona. A la Manifestació de l'Onze de Setembre, vaig observar que un acompanyant va llançar-se d’un costat a l’altre del carrer Santa Clara per recuperar el penjoll d’en Carlemany. Afortunadament, el penjoll daurat era fàcil de buscar perquè els fanals el feien brillar i també perquè el penjoll és gegant, corresponent a un emperador.
L’atenció protegeix no solament els gegants sinó també els membres de la colla i el públic. De què? Protegeix els gegants de balcons, arbres, cables; protegeix els geganters de graons inesperats, de llambordes desiguals o inestables i també del públic; protegeix el públic dels gegants.
Catalunya, tal i com diu Sopa de Cabra, és un país “molt tocat” pels vents. Al meu curs de català vam aprendre els noms dels vuit vents de les quatre direccions cardinals i de les quatre direccions ordinals. La famosa tramuntana de l’Empordà, el vent que es diu que pot fer tornar boig un home, pot fer caure també un gegant. L’equilibri, essencial per fer ballar els gegants, és també necessari per portar gegants d’un lloc a l’altre. El vent ho dificulta.
Un vespre de juliol, a causa del fort vent, en Carlemany i l’Anna Gironella van marxar ràpidament després de la cercavila de la Festa Major d’Espolla. Un altre vespre, també de juliol, tot just quan la cercavila de la Festa Major del Raval va acabar, van començar a bufar ràfegues de vent. En un tres i no res, membres de la Fal·lera Gironina van allargar les mans per estabilitzar la portadora de la geganta. Van acompanyar-la fins a l’autobús als dos costats. La pluja transforma un carrer en una pista de patinatge. Aquest any i ha hagut sort! Des de mitjans de juny, quan vaig arribar a Catalunya, fins a Fires, la Fal·lera ha fet dinou sortides sense trobar pluja.També hi ha altres perills menys naturals i menys perceptibles pel públic. Durant una cercavila, els membres de la colla sempre hi paren atenció. Quan desfilen, els capgrossos de Fal·lera van primers, els bastoners van segons, els gegants van tercers i els músics van al final. A la abans citada cercavila del Raval, un capgròs, ballant i al mateix moment atent, va notar una llamborda inestable. Llavors la va mostrar a un bastoner qui, al seu torn, va mostrar-la a un acompanyant dels gegants. D’aquesta manera els gegants – i els geganters i també el públic– es van protegir.
Els cables aeris són perills ocasionals. En aquests casos, l’escombra del capgròs gironí anomenat l’Avi és molt útil. L’home que dóna vida a l'Avi l’usa per elevar el cable per deixar passar els gegants per sota. I es que els membres de Fal·lera no es vigilen només a ells mateixos i els seus gegants. Durant la cercavila a Espolla, després d’haver mantingut un cable alçat per en Carlemany i l’Anna Gironella, l'Avi va donar la seva escombra a una amiga de la colla i li va manar quedar-se allà, mans enlaire, fins que els gegants d’altres colles haguessin passat per sota el cable.
Tot i que la feina dels geganters, dels portadors dels capgrossos, dels bastoners i dels músics és il.lusionar el públic, el públic pot ser un perill per a ells, sobretot involuntàriament, tot i que algunes vegades intencionadament. Una col.lisió entre un espectador i un gegant – o una bèstia com l’Àliga de la Ciutat o el drac Beatusaurus – pot fer-los caure tots dos. Només una vegada vaig veure un espectador xocar deliberadament contra la geganta com contra una parella de dansa de disco. No em va sorprendre que fos un adolescent. Va succeir a la Catalunya Nord on la tradició gegantera no és tant forta com a Catalunya. Potser l’adolescent no ha sabut mai que el seu comportament va posar en risc la geganta, el geganter i també la seva pròpia persona.
Crec que els membres de la colla gegantera gironina aprenen a fer atenció no a través d'ensenyament explícit, sinó mitjançant l’observació, com jo vaig aprendre-ho. Els exemples de l’atenció que he descrit pot ser que semblin coses petites, coses no gaire importants. Per contra, segons el meu punt de vista com a antropòloga, són importantíssimes. Per què? L’atenció és un exemple de la cooperació sense la qual el voluntariat no funciona. Les colles geganteres són grups i activitats de voluntariat. En realitat, cada nació, cada país és un acte de voluntariat. Cadascuna i cadascun necessita la cura dels altres. Per tant, l’atenció és essencial en la vida social. De fet, és un ingredient indispensable per a la funcionament d’una societat sana, una cosa que necessita tothom a tot arreu, ara més que mai!
